Una sentència del TS tomba l’impost municipal de les plusvàlues

La sentència del TC 26/2017, de 16 de febrer de 2017, ha tornat a capgirar el sistema judicial del nostre país en molt poc temps (encara ens estem refent de la sentència del Tribunal de Justícia Europeu (Gran Sala) sobre les conegudes clàusules sòl i la devolució de l’AJD, les despeses de notari, gestoria i les taxes del Registre de la Propietat).

En aquesta ocasió, com a conseqüència de la declaració d’inconstitucionalitat i nul·litat de les liquidacions de l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana, conegut com l’impost de Plusvàlua Municipal, quan NO es produeixi increment del valor del terreny transmès respecte del valor d’adquisició.

Aquest és un tribut local que fins ara gravava l’increment del valor que experimentaven els terrenys des del moment de l’adquisició fins a la transmissió en un període màxim de 20 anys, sense tenir en consideració la realitat de l’increment real percebut amb el pas dels anys, i és en aquest punt on m’aturo a reflexionar i no em queda cap altra opció que criticar el nostre sistema tributari, que lamentablement, per l’afany de recaptar, ens trasllada a les pitjors i més cruels etapes de l’edat mitjana, en què els recaptadors eren els personatges més sinistres i temibles als quals el ciutadà es podia enfrontar; aquest és el sentiment que moltes vegades tenim actualment els contribuents davant la mà fèrria i inflexible de l’Administració.

Entre els anys 1986 i 1992 a Espanya va tenir lloc el que s’ha conegut com “la bombolla immobiliària”, que va provocar un increment anormal dels preus molt per sobre de l’IPC i de les rendes; aquesta bombolla va esclatar a finals del 2007, i va fixar uns valors desorbitats per a immobles que poc després van patir unes baixades esgarrifoses, causant un greu perjudici als propietaris, que no només han vist impotents com els seus habitatges perdien valor davant del mercat immobiliari, sinó que a més han suportat un greu perjudici en haver de sufragar en moltes ocasions préstecs hipotecaris per valors més alts que el valor real actualitzat de l’immoble transmès, i s’han vist, per si el dany patit no fos prou, doblement perjudicats en la transmissió de l’immoble en haver d’assumir un impost injust calculat no sobre la base de la realitat del moment de la venda sinó sobre la base del resultat d’aplicar al valor cadastral del terreny (incrementat en els darrers anys) x un coeficient segons els anys transcorreguts, que, en el cas de Catalunya, que cito a efectes pràctics, es regula per l’ordenança fiscal 13, i és concretament l’art. 5 el que informa de l’obtenció del càlcul segons una taula taxada que arriba fins a un augment d’un 4% per a la transmissió d’immobles de menys d’un any; aquesta situació ha durat ni més ni menys que 10 llargs anys que han contribuït a l’empobriment de la nostra població i a l’enriquiment injust de l’Administració Pública, si bé aquesta sentència obre una porta d’esperança per als venedors que a principis del 2013 van transmetre el seu habitatge (tant per herència, venda, donació o una altra forma de transmissió del bé subjecta al tribut) per un preu inferior al valor d’adquisició i van pagar l’impost de Plusvàlua Municipal, que podran sol·licitar i recuperar el que van pagar indegudament; ara caldrà esperar com reaccionen els ajuntaments i com afronten aquest dur cop a les seves arques, ja que, juntament amb les llicències d’obres, són la base de la seva economia municipal.

Una altra de les conseqüències d’aquesta sentència és la presumpció i l’admissió de prova en contra, “iuris tantum”, que fins ara no s’admetia i que permet provar la inexistència d’un fet o dret.

Per la meva part, només em queda encoratjar i aplaudir el coratge de determinats tribunals i jutjats per contribuir amb les seves sentències a fer que, com en el cas que avui ens ocupa, ens arribi un alè tributari d’aire fresc que ens alliberi d’una càrrega injusta i ens recordi el principi de capacitat econòmica consagrat a l’article 31 de la Constitució espanyola.